El planeta demana un respir, respira tu també

He esborrat de l’agenda tot allò que m’havien anul·lat, feia mal veure-ho. Ara tinc els fulls en blanc.

Aquests dies poden arribar a treure el millor o el pitjor de cada una de nosaltres. Les xarxes es col·lapsen amb imatges i àudios de tota mena: gent que acapara queviures de forma histèrica, baralles per un paquet d’arròs, àvies que es queden amb la cistella buida, insensibles que abandonen els seus gossos tot creient que aquests poden ser portadors del virus, missatges discriminatoris cap a la comunitat xinesa, etc. però per damunt de tota aquesta misèria, el que abunda més i hem de reforçar, són les iniciatives ciutadanes d’arreu del país, de pobles, ciutats, barris i carrers, on les persones surten a les seves finestres, canten, s’envien missatges de suport o una senzilla salutació, des de casa seva comparteixen poesies, teatre, concerts, classes de ioga o de ball, acudits per alegrar el moment i encara més important, missatges de gratitud cap a tots aquells professionals que, tot i el risc, segueixen treballant de valent.

            No, és clar que no és bo tenir un virus que intenta conquerir-nos a tots. Ja fa segles que estem cansades de les corones, i aquesta no n’és una excepció.

seguir llegint

Les paraules escrites: un mirall

Vam trobar respostes a preguntes que no ens havíem fet

Ara mateix em trobo davant l’ordinador; la pàgina en blanc que em demana ser escrita i ho demana amb exigència. Encara no ha sortit el sol i el món té més pressa que les meves lleganyes. Calma em dic, calma que ningú t’apunta amb un canó si no escrius ràpid i bé i sola. Quan va ser l’últim dia que vaig escriure sense rellotge? Tampoc fa tant, i tampoc m’importava si ho feia bé i, per descomptat, no estava sola.  

Em dic a mi mateixa que recordi totes les sensacions que vam viure fa uns dies, a Conesa, durant el residencial d’escriptura viva.  Trobo les paraules: calidesa, compartir, trobar, sentir. Però on són les imatges?

seguir llegint

Us repto a deixar de ser ego

Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir

He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.

La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.

La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.

seguir llegint