Les paraules escrites: un mirall

Vam trobar respostes a preguntes que no ens havíem fet

Ara mateix em trobo davant l’ordinador; la pàgina en blanc que em demana ser escrita i ho demana amb exigència. Encara no ha sortit el sol i el món té més pressa que les meves lleganyes. Calma em dic, calma que ningú t’apunta amb un canó si no escrius ràpid i bé i sola. Quan va ser l’últim dia que vaig escriure sense rellotge? Tampoc fa tant, i tampoc m’importava si ho feia bé i, per descomptat, no estava sola.  

Em dic a mi mateixa que recordi totes les sensacions que vam viure fa uns dies, a Conesa, durant el residencial d’escriptura viva.  Trobo les paraules: calidesa, compartir, trobar, sentir. Però on són les imatges?

Paper en blanc, com el geni de la làmpada màgica, mostra’m el que et pregunto. Recorda’m d’on sorgia l’escalfor, per què compartíem, què cercàvem i sobretot com sentíem. Recorda’m que soc fruit de tota una vida, d’un moment present, molts de passats i els que m’esperen; recorda’m que la imatge de l’escriptor solitari bevent whisky i cagant-se amb el món no em pertany. És que no m’agrada el whisky, soc més de rom amb cola, a lo pirata.

Paper! Ara ja et renyo: què fas? Parles de pirates alcohòlics que escriuen a lo punk i no et centres en el que t’he demanat: les imatges. Sí home, vora la llar de foc, amb la guitarra. I els poemes i la prosa, tot un recital. Que sí, els riures. També de dia, és clar. No t’oblidis dels passejos entre la boira. I escriu sobre els veïns estranyats, en veure a una colla d’espies voltant pel poble amb una llibreta a la mà. És important que transmetis amb més de cinc sentits, perquè els vam notar tots. Ja m’arriba el flaire que duia el silenci cada nit, i el tacte suau dels jocs que vam inventar, el gust de mel que tenien els escrits i el ritme hipnòtic de les abraçades. Ah, veus, això ja està millor, paper, gràcies.

Deixo de clicar el teclat per un instant i encenc el calefactor; el despatx s’havia quedat fred. La remor de l’aparell és l’únic que se sent. Emmarcat per la finestra, el sol ja va sortint. M’he fregat les lleganyes i no he mirat quina hora és. Torno a escriure i descric l’instant breu però necessari en què he deixat de clicar, fins que ho torno a fer. El paper em parla, les paraules que hi llenço són el meu mirall; reflecteixen l’aquí i l’ara, i també l’època en què he nascut, la meva família, el clima, el que tinc anotat a l’agenda i el que un dia serà més que un anhel.  

La nostra veu és filla dels fets, accidents, somnis, gent, emocions, esperances i esgarrifances amb què ens topem, és un trencaclosques, una visió única del món i és també una veu filla dels grups a què pertanyem: dona, catalana, de trenta-tres anys, educadora social, escriptora, feminista, que juga a jocs d’estratègia, que canta el bingo, passeja amb dos mastins, té una neboda i un nebot, no té fills, no vol tenir fills, estima al seu home, i a la seva família, i apaga focs i n’encén d’altres, i un llarg etcètera. La mirada es fa veu i de la veu en sorgeixen els mots que es transformen en escrits, escrits que ens parlen com un mirall.

Ja sento les imatges que demanava, les he escrit en algun lloc d’aquest paper, les duc gravades en algun racó de la meva pell, ja formen part de la meva i nostra essència.

Ara em beuré un te, que no un rom, i passaré a net el programa de la nova parada: Diàleg amb el temps. Un nou mirall sense rellotge.

Us repto a deixar de ser ego

Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir

He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.

La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.

La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.

seguir llegint