Us repto a deixar de ser ego

Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir

He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.

La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.

La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.

Amb aquest treball vaig obtenir un premi comarcal. Ja em semblava fantàstic haver guanyat, però encara vaig al·lucinar més quan un escriptor força conegut (em reservo el nom per a mi, ja em disculpareu), em va demanar de llegir-lo i em va assegurar que es podia publicar, que ho parlaria amb la seva editorial.

El meu tutor i jo sèiem al sofà de la casa de l’escriptor i, al seu torn, aquest seia en una butaca, quan va exposar les dues condicions obligatòries per tal de publicar l’obra. La primera, que treballés més la part teòrica; cap problema! Treballaré el que faci falta. La segona, que entrevistés a persones importants. Jo, amb disset anys —i ara també amb trenta-dos— em vaig quedar amb cara de moniato cremat, així que, sense pèls a la llengua, li vaig respondre amb una pregunta: vostè entén per què he fet aquest treball? El que no entenia ell i que per a mi era obvi, era que havia buscat expressament persones anònimes, del poble; volia donar nom i cognom a aquells a qui la història escrita els tracta com un número: tantes dones violades, tants assassinats, tants morts de gana. Volia i vaig escriure que la Teresa Giribet va passar molts anys amb un parell d’espardenyes i dues bates; volia i vaig escriure que en Ramon Marçà, de molt jove, va haver de cuidar divuit vaques ell sol, perquè el seu pare era massa gran i els germans estaven a la guerra; volia i vaig escriure que l’Antònia Rubinat no va ballar amb aquell falangista, perquè per a ella, era el mateix energumen dins i fora de la sala de ball.

No eren “persones importants”, sembla ser. Aquell treball, doncs, no es va publicar. Però va ser una  espurna pel següent. La rialla còmplice que va deixar anar el meu tutor, en recordar la resposta que havia donat, també hi va ajudar.

Aquella espurna va sorgir de nou fa ben poc. Per escriure  “Valentes i lliures” vaig trobar-me amb vuit dones que van saber transmetre amb emocions, gests i paraules, allò que havien viscut i, encara més important, allò que sentien; a la majoria d’elles ja les coneixia d’abans, però no va ser fins que vaig seure al seu costat, amb l’única intenció de captar la seva essència, que em va arribar part d’aquesta, i vaig descobrir la meravella en elles: una vida, un relat, un sentiment, que mereixia ser escrit i compartit.

Avui dia, sec al costat de qui vulgui narrar-me la seva història i en faig un relat de vida, i és que Google no ho sap tot; la veu viva dels que ens rodegen, coneguts i desconeguts, ens pot arribar a omplir molt més que totes les sèries de Netflix juntes. Proveu-ho. Us repto a escoltar, us repto a deixar de ser ego per uns instants.

Escoltar és un acte que hauríem de practicar, sense cap més finalitat que l’empàtica, la de creixement i la de compartir; estem tan plens de soroll que ens costa. Abans de res, cal que entrenem l’oïda; seieu en un banc del parc, pugeu al capdamunt d’una muntanya o atureu-vos en un túnel de metro. Arreu hi trobareu brisa que es fa vent, passos joves i antics, sons molestos i altres que us captivaran; si us deixeu seduir per tots ells, a poc a poc, el soroll que semblava formar part del vostre ser, s’anirà apaivagant.

Obriu els ulls també, escolteu amb la mirada: cada fulla que cau, cada rajola gastada. I oloreu, i toqueu. Sentiu que hi sou presents, aquí i ara, que formeu part de l’escena, igual que el cant del colibrí o l’olor xafogosa de la humitat, igual que el dringar d’una moneda caient en el barret del músic ambulant, igual que els núvols esponjosos, l’asfalt rogenc i el miol d’un gat que, ara mateix, us acaricia un turmell.

Ara sí, ja podeu escoltar, ja escolteu. Els rellotges, les notícies i els anuncis tornaran, i el soroll omplirà de nou part dels vostres pensaments, però encara no, encara disposeu d’instants plens de bellesa per sentir el que us rodeja. Aprofiteu-ho.

Les llàgrimes del dol per algú estimat, l’abraçada càlida de la neboda de sis anys, l’emoció continguda de la mare en recordar quan va superar la malaltia, la rialla entremaliada del pare després d’explicar acudits dolents, la veu convençuda del germà quan parla de lluita.

Escolteu amb tots els sentits, no cal anar gaire lluny, allí on estigueu estarà bé. No us oblideu dels silencis, els mots repetits ni les frases a mitges, són essencials.

Aneu un pas més enllà, atreviu-vos a descobrir les persones que us rodegen, quan vibren amb més intensitat. Atureu-vos doncs, una mica més, com més us atureu, més podreu avançar. Pregunteu al veí, a la cosina o companya de feina, com es troba. Us dirà que bé, que anar fent; torneu-ho a preguntar, encara no ha respost. Quan us respongui de veritat ho sabreu, llavors, no jutgeu, no espereu que calli per etzibar-li la vostra opinió; per què tantes presses? Deixeu que es buidi, que tregui, amb tot allò positiu o no que dugui al damunt. Sintonitzeu amb allò que li faci brillar més i seguiu preguntant, si ho feu amb respecte i amor, el com et trobes es convertirà en qui ets. La seva llum serà vostra, i viceversa.

Creieu que coneixeu bé a les persones que us rodegen? Proveu d’escoltar-les, sense presses ni sorolls que jutgin. Us sorprendran; sense adonar-vos-en, les estimareu una mica més, formareu part d’elles i elles de vosaltres, deixareu de ser egos solitaris per esdevenir part d’un tot més gran. Endavant, proveu-ho i expliqueu-me com us ha anat, què heu sentit, què heu descobert, com us sentiu ara mateix.

Expliqueu-m’ho.

Us escolto.  

Please follow and like us:
EMAIL
FACEBOOK
FACEBOOK
INSTAGRAM

3 thoughts on “Us repto a deixar de ser ego”

  1. Fa poques setmanes que va arribar a la meva vida, va ser un regal, de fet quan jo el vaig conèixer i ens vem mirar i va haver una coneccio molt intensa, ell em demanava sortir d’allà, volia amor i carinyo.. Amb la mirada de tristor em demanava ajuda, jo no podia fer res més que dir-li a qui s’en encarregava que si algun dia no sabia que fer-ne d’ell jo estava disposada a acullir-lo. Han passat 2 anys… 2 anys sense carícies i sense estima, ningú l’havia mirat als ulls i li havia transmès amor, doncs bé, fa molt poc, alça el capet i mirant-me fixament als ulls em va donar les gràcies, no es cansa de donar amor i estimar-te cada dia de la meva vida. Ara no sé pas què faria sense ell, només pesa 2. 5kg i es diu Lui, i tot i que no parlem el mateix idioma ens entenem a la perfecció, els sentits i són per a tot lo que ens envolta, un gosset com Lui, una planta, un arbre, qualsevol animal, tots estem connectats. La essència esta en saber estar en tot moment en el aquí i ara. Una abraçada 💜

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *