Us repto a deixar de ser ego

Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir

He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.

La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.

La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.

seguir llegint

Soc lliure per escriure les pitjors porqueries del món.

Rendir-se a la pàgina en blanc, a les lletres, al joc.

Dos quarts de set de la tarda del dilluns vint-i-tres de setembre del dos mil dinou; en uns minuts començaré la primera classe d’escriptura creativa d’aquest curs, a Valls; en uns instants estaré demanant als alumnes que siguin feliços.

Llibre amb papallones que volen de les seves pàgines cap enlaire.
Fem volar la imaginació

Els ho diré manllevant les paraules que Natalie Goldberg escriu a Writing down the bones (o El gozo de escribir, en la seva traducció castellana). El llibre de Natalie és dels pocs que he llegit i no guardo en un prestatge, ni de casa, ni d’una biblioteca propera (segurament hi hagi algun altre exemplar, però no el que vaig tenir entre les mans); em va arribar després de passar per diferents lectors, llavors ja tenia les pàgines esgrogueïdes, però estava ben cuidat. Un llibre viatger, amb el cul inquiet, gairebé com si les seves pàgines volguessin arrencar el vol, tal i com el seu contingut proposava. L’exemplar que em va arribar provenia d’Argentina, on algú li havia regalat a la Marta (una bona amiga, una professora de ioga magnífica), i aquesta me’l regalava a mi, amb una sola condició, que el regalés a qui fos, si creia que ja no el necessitava. Així ho vaig fer; a hores d’ara no sé qui el deu tenir; jo el vaig entregar al meu germà. Abans de fer-ho, però, em vaig assegurar de gravar en tinta la saviesa de Natalie. Guardo les millors frases en una llibreta:

seguir llegint