Feliç Sant Jordi i Santa Jordina!

Per aquesta diada et presento “L’essència en tres versos”.

La matinada del vint-i-cinc de desembre del 2018 em va despertar una idea; una idea tan simple que em demanava ser escrita en tant sols tres versos. Encara amb lleganyes als ulls, vaig agafar la llibreta que sempre descansa a terra, vora el llit; amb un bolígraf sense tap vaig ratllar el que m’havia tret del son. Ja tenia el primer haiku. I si n’escrivia un cada dia durant tot un any? I si els penjava a les xarxes? Només per jugar.

Els haikus d’aquest llibre sorgeixen d’un joc, però sobretot d’un any de canvis i creixement, d’una lluita que esdevé amor, un conflicte amb el món, la natura, la dona, el sentit de la vida, conflictes artificials que només necessiten tornar a l’origen per recordar que som terra i som ales, que formem part d’aquest planeta, que ser dona és meravella, que no podem estar soles perquè formem part d’un tot molt més gran, que som joc, som flors, delicades i fortes, una dansa que flueix gràcies als milions de notes, d’instants que capturem pel camí, que ballem.

Aquest llibre no és un aplec atzarós, sinó un treball a consciència per transmetre la història que explica el conjunt dels haikus. Llegeix-lo sense presses, atura’t quan et calgui, degusta cada mot, cada vers, i respira abans de llegir el següent.

Si en vols un exemplar el pots adquirir fent comanda a través del contacte o directament enviant un missatge a ester@oniric.cat.

Més informació a http://www.oniric.cat/publicacions/

Moltes gràcies i feliç diada de Sant Jordi i de Santa Jordina!

El planeta demana un respir, respira tu també

He esborrat de l’agenda tot allò que m’havien anul·lat, feia mal veure-ho. Ara tinc els fulls en blanc.

Aquests dies poden arribar a treure el millor o el pitjor de cada una de nosaltres. Les xarxes es col·lapsen amb imatges i àudios de tota mena: gent que acapara queviures de forma histèrica, baralles per un paquet d’arròs, àvies que es queden amb la cistella buida, insensibles que abandonen els seus gossos tot creient que aquests poden ser portadors del virus, missatges discriminatoris cap a la comunitat xinesa, etc. però per damunt de tota aquesta misèria, el que abunda més i hem de reforçar, són les iniciatives ciutadanes d’arreu del país, de pobles, ciutats, barris i carrers, on les persones surten a les seves finestres, canten, s’envien missatges de suport o una senzilla salutació, des de casa seva comparteixen poesies, teatre, concerts, classes de ioga o de ball, acudits per alegrar el moment i encara més important, missatges de gratitud cap a tots aquells professionals que, tot i el risc, segueixen treballant de valent.

            No, és clar que no és bo tenir un virus que intenta conquerir-nos a tots. Ja fa segles que estem cansades de les corones, i aquesta no n’és una excepció. Això sí, ho sabem totes i ho hem de reconèixer: el planeta necessita aquest respir, nosaltres necessitem aquest respir. La Terra l’està aprofitant, els nivells de contaminació han baixat de forma considerable; aquest virus petit, petit, que corre i s’escola per tots racons, també ha aconseguit que per fi ens aturem. Hem de quedar-nos a casa per aturar el virus, i també hem de quedar-nos a casa perquè la nostra verdadera llar, la nostra Terra, pugui seguir respirant.

            I tu, respires?  

            Les queixes, l’estrès, el consumir perquè sí… tot això, aquest dies, ja ho pots anar oblidant.

            M’he quedat sense feina i sense sou. Com a tu, em preocupa l’economia i el com remuntar. Però és una preocupació ínfima, més diminuta que el mateix virus, si la comparo amb els beneficis que pot tenir l’aturada, a nivell mundial i a nivell personal. Queda’t a casa per aturar el virus i protegir a la població de risc, queda’t a casa perquè el planeta respiri, i ja que t’obliguen a aturar-te, atura’t de  debò, queda’t a casa per respirar i agraeix als que estan fora a primera línia, perquè tu et puguis quedar a casa. Agraeix també a tothom que treballa confinat, amb fills que demanen l’atenció, amb horaris reinventats i ho fan tant bé com poden.  

Aquests dies escric i llegeixo més que mai, medito més que mai, ballo més que mai, parlo per telèfon amb família i amics més que mai. Viatjo sense moure’m de casa i no trobo a faltar agafar el cotxe. Que descansi el cotxe. Trobem a faltar les abraçades i els petons, genial! Així quan ens tornem a veure potser no pensarem en respondre correus o el whatsapp. Cansem-nos de les pantalles, tanca el mòbil ara mateix si vols, no cal que segueixis llegint si ja et ressona què fer amb el temps que t’han regalat.

Balla, medita, respira! I fes-ho sense pensar gaire, només sentint la llum que ja portes dins. Envia aquesta llum a totes les persones que ho necessiten en aquest moments, que no són poques. Quan s’acabi aquesta etapa inesborrable de la nostra història, que sigui per començar-ne una on les iniciatives ciutadanes, les salutacions als veïns, els gests de suport i d’agraïment, la cultura, les abraçades i els petons siguin la prioritat.

Balla, medita, respira!

Estima.

Les paraules escrites: un mirall

Vam trobar respostes a preguntes que no ens havíem fet

Ara mateix em trobo davant l’ordinador; la pàgina en blanc que em demana ser escrita i ho demana amb exigència. Encara no ha sortit el sol i el món té més pressa que les meves lleganyes. Calma em dic, calma que ningú t’apunta amb un canó si no escrius ràpid i bé i sola. Quan va ser l’últim dia que vaig escriure sense rellotge? Tampoc fa tant, i tampoc m’importava si ho feia bé i, per descomptat, no estava sola.  

Em dic a mi mateixa que recordi totes les sensacions que vam viure fa uns dies, a Conesa, durant el residencial d’escriptura viva.  Trobo les paraules: calidesa, compartir, trobar, sentir. Però on són les imatges?

Paper en blanc, com el geni de la làmpada màgica, mostra’m el que et pregunto. Recorda’m d’on sorgia l’escalfor, per què compartíem, què cercàvem i sobretot com sentíem. Recorda’m que soc fruit de tota una vida, d’un moment present, molts de passats i els que m’esperen; recorda’m que la imatge de l’escriptor solitari bevent whisky i cagant-se amb el món no em pertany. És que no m’agrada el whisky, soc més de rom amb cola, a lo pirata.

Paper! Ara ja et renyo: què fas? Parles de pirates alcohòlics que escriuen a lo punk i no et centres en el que t’he demanat: les imatges. Sí home, vora la llar de foc, amb la guitarra. I els poemes i la prosa, tot un recital. Que sí, els riures. També de dia, és clar. No t’oblidis dels passejos entre la boira. I escriu sobre els veïns estranyats, en veure a una colla d’espies voltant pel poble amb una llibreta a la mà. És important que transmetis amb més de cinc sentits, perquè els vam notar tots. Ja m’arriba el flaire que duia el silenci cada nit, i el tacte suau dels jocs que vam inventar, el gust de mel que tenien els escrits i el ritme hipnòtic de les abraçades. Ah, veus, això ja està millor, paper, gràcies.

Deixo de clicar el teclat per un instant i encenc el calefactor; el despatx s’havia quedat fred. La remor de l’aparell és l’únic que se sent. Emmarcat per la finestra, el sol ja va sortint. M’he fregat les lleganyes i no he mirat quina hora és. Torno a escriure i descric l’instant breu però necessari en què he deixat de clicar, fins que ho torno a fer. El paper em parla, les paraules que hi llenço són el meu mirall; reflecteixen l’aquí i l’ara, i també l’època en què he nascut, la meva família, el clima, el que tinc anotat a l’agenda i el que un dia serà més que un anhel.  

La nostra veu és filla dels fets, accidents, somnis, gent, emocions, esperances i esgarrifances amb què ens topem, és un trencaclosques, una visió única del món i és també una veu filla dels grups a què pertanyem: dona, catalana, de trenta-tres anys, educadora social, escriptora, feminista, que juga a jocs d’estratègia, que canta el bingo, passeja amb dos mastins, té una neboda i un nebot, no té fills, no vol tenir fills, estima al seu home, i a la seva família, i apaga focs i n’encén d’altres, i un llarg etcètera. La mirada es fa veu i de la veu en sorgeixen els mots que es transformen en escrits, escrits que ens parlen com un mirall.

Ja sento les imatges que demanava, les he escrit en algun lloc d’aquest paper, les duc gravades en algun racó de la meva pell, ja formen part de la meva i nostra essència.

Ara em beuré un te, que no un rom, i passaré a net el programa de la nova parada: Diàleg amb el temps. Un nou mirall sense rellotge.

Us repto a deixar de ser ego

Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir

He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.

La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.

La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.

seguir llegint

Soc lliure per escriure les pitjors porqueries del món.

Rendir-se a la pàgina en blanc, a les lletres, al joc.

Dos quarts de set de la tarda del dilluns vint-i-tres de setembre del dos mil dinou; en uns minuts començaré la primera classe d’escriptura creativa d’aquest curs, a Valls; en uns instants estaré demanant als alumnes que siguin feliços.

Llibre amb papallones que volen de les seves pàgines cap enlaire.
Fem volar la imaginació

Els ho diré manllevant les paraules que Natalie Goldberg escriu a Writing down the bones (o El gozo de escribir, en la seva traducció castellana). El llibre de Natalie és dels pocs que he llegit i no guardo en un prestatge, ni de casa, ni d’una biblioteca propera (segurament hi hagi algun altre exemplar, però no el que vaig tenir entre les mans); em va arribar després de passar per diferents lectors, llavors ja tenia les pàgines esgrogueïdes, però estava ben cuidat. Un llibre viatger, amb el cul inquiet, gairebé com si les seves pàgines volguessin arrencar el vol, tal i com el seu contingut proposava. L’exemplar que em va arribar provenia d’Argentina, on algú li havia regalat a la Marta (una bona amiga, una professora de ioga magnífica), i aquesta me’l regalava a mi, amb una sola condició, que el regalés a qui fos, si creia que ja no el necessitava. Així ho vaig fer; a hores d’ara no sé qui el deu tenir; jo el vaig entregar al meu germà. Abans de fer-ho, però, em vaig assegurar de gravar en tinta la saviesa de Natalie. Guardo les millors frases en una llibreta:

seguir llegint