Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir
He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.
La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.
La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.
