Autor: Ester Enrich Coma

Escriptora freelance.

15è Premi literari 7 lletres

Ester Enrich Coma

Parlo d’escriptura i ho faig amb imatges. L’emoció és tan gran que no puc expressar-me d’altra manera que en el moment en què vaig rebre el premi, el divendres 18 de setembre, al Castell de Concabella: Em sento agraïda de què una obra meva rebi un premi literari, i em sento enormement feliç de què aquest premi sigui el 7 lletres, el de casa, un referent literari.

I és que ja no és només la publicació, el premi econòmic que suposa o el gran reconeixement que implica, és compartir un somni amb tantes persones que em donen suport i estima a cada passa que faig.

Avui les imatges parlen i, ja que l’aforament era limitat, almenys, amb aquest vídeo creat a partir de les imatges filmades per en Guillermo de Santisteban Gutiérrez, sento que comparteixo el moment amb vosaltres.

Senzillament, una i una altra vegada: Gràcies!

Ràdio

Premsa:

Feliç Sant Jordi i Santa Jordina!

Ester Enrich Coma

Per aquesta diada et presento “L’essència en tres versos”.

La matinada del vint-i-cinc de desembre del 2018 em va despertar una idea; una idea tan simple que em demanava ser escrita en tant sols tres versos. Encara amb lleganyes als ulls, vaig agafar la llibreta que sempre descansa a terra, vora el llit; amb un bolígraf sense tap vaig ratllar el que m’havia tret del son. Ja tenia el primer haiku. I si n’escrivia un cada dia durant tot un any? I si els penjava a les xarxes? Només per jugar.

Els haikus d’aquest llibre sorgeixen d’un joc, però sobretot d’un any de canvis i creixement, d’una lluita que esdevé amor, un conflicte amb el món, la natura, la dona, el sentit de la vida, conflictes artificials que només necessiten tornar a l’origen per recordar que som terra i som ales, que formem part d’aquest planeta, que ser dona és meravella, que no podem estar soles perquè formem part d’un tot molt més gran, que som joc, som flors, delicades i fortes, una dansa que flueix gràcies als milions de notes, d’instants que capturem pel camí, que ballem.

Aquest llibre no és un aplec atzarós, sinó un treball a consciència per transmetre la història que explica el conjunt dels haikus. Llegeix-lo sense presses, atura’t quan et calgui, degusta cada mot, cada vers, i respira abans de llegir el següent.

Si en vols un exemplar el pots adquirir fent comanda a través del contacte o directament enviant un missatge a ester@oniric.cat.

Més informació a http://www.oniric.cat/publicacions/

Moltes gràcies i feliç diada de Sant Jordi i de Santa Jordina!

El planeta demana un respir, respira tu també

Ester Enrich Coma

He esborrat de l’agenda tot allò que m’havien anul·lat, feia mal veure-ho. Ara tinc els fulls en blanc.

Aquests dies poden arribar a treure el millor o el pitjor de cada una de nosaltres. Les xarxes es col·lapsen amb imatges i àudios de tota mena: gent que acapara queviures de forma histèrica, baralles per un paquet d’arròs, àvies que es queden amb la cistella buida, insensibles que abandonen els seus gossos tot creient que aquests poden ser portadors del virus, missatges discriminatoris cap a la comunitat xinesa, etc. però per damunt de tota aquesta misèria, el que abunda més i hem de reforçar, són les iniciatives ciutadanes d’arreu del país, de pobles, ciutats, barris i carrers, on les persones surten a les seves finestres, canten, s’envien missatges de suport o una senzilla salutació, des de casa seva comparteixen poesies, teatre, concerts, classes de ioga o de ball, acudits per alegrar el moment i encara més important, missatges de gratitud cap a tots aquells professionals que, tot i el risc, segueixen treballant de valent.

            No, és clar que no és bo tenir un virus que intenta conquerir-nos a tots. Ja fa segles que estem cansades de les corones, i aquesta no n’és una excepció.

seguir llegint

Les paraules escrites: un mirall

Ester Enrich Coma

Vam trobar respostes a preguntes que no ens havíem fet

Ara mateix em trobo davant l’ordinador; la pàgina en blanc que em demana ser escrita i ho demana amb exigència. Encara no ha sortit el sol i el món té més pressa que les meves lleganyes. Calma em dic, calma que ningú t’apunta amb un canó si no escrius ràpid i bé i sola. Quan va ser l’últim dia que vaig escriure sense rellotge? Tampoc fa tant, i tampoc m’importava si ho feia bé i, per descomptat, no estava sola.  

Em dic a mi mateixa que recordi totes les sensacions que vam viure fa uns dies, a Conesa, durant el residencial d’escriptura viva.  Trobo les paraules: calidesa, compartir, trobar, sentir. Però on són les imatges?

seguir llegint

Us repto a deixar de ser ego

Ester Enrich Coma

Escoltar els que ens envolten, no jutjar, sentir

He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.

La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.

La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho, totes les vides són dignes de ser llegides.

seguir llegint

Soc lliure per escriure les pitjors porqueries del món.

Ester Enrich Coma

Rendir-se a la pàgina en blanc, a les lletres, al joc.

Dos quarts de set de la tarda del dilluns vint-i-tres de setembre del dos mil dinou; en uns minuts començaré la primera classe d’escriptura creativa d’aquest curs, a Valls; en uns instants estaré demanant als alumnes que siguin feliços.

Llibre amb papallones que volen de les seves pàgines cap enlaire.
Fem volar la imaginació

Els ho diré manllevant les paraules que Natalie Goldberg escriu a Writing down the bones (o El gozo de escribir, en la seva traducció castellana). El llibre de Natalie és dels pocs que he llegit i no guardo en un prestatge, ni de casa, ni d’una biblioteca propera (segurament hi hagi algun altre exemplar, però no el que vaig tenir entre les mans); em va arribar després de passar per diferents lectors, llavors ja tenia les pàgines esgrogueïdes, però estava ben cuidat. Un llibre viatger, amb el cul inquiet, gairebé com si les seves pàgines volguessin arrencar el vol, tal i com el seu contingut proposava. L’exemplar que em va arribar provenia d’Argentina, on algú li havia regalat a la Marta (una bona amiga, una professora de ioga magnífica), i aquesta me’l regalava a mi, amb una sola condició, que el regalés a qui fos, si creia que ja no el necessitava. Així ho vaig fer; a hores d’ara no sé qui el deu tenir; jo el vaig entregar al meu germà. Abans de fer-ho, però, em vaig assegurar de gravar en tinta la saviesa de Natalie. Guardo les millors frases en una llibreta:

seguir llegint