Autor: Ester Enrich Coma

Rendir-se a la pàgina en blanc, a les lletres, al joc.

Dos quarts de set de la tarda del dilluns vint-i-tres de setembre del dos mil dinou; en uns minuts començaré la primera classe d’escriptura creativa d’aquest curs, a Valls; en uns instants estaré demanant als alumnes que siguin feliços.

Els ho diré manllevant les paraules que Natalie Goldberg escriu a Writing down the bones (o El gozo de escribir, en la seva traducció castellana). El llibre de Natalie és dels pocs que he llegit i no guardo en un prestatge, ni de casa, ni d’una biblioteca propera (segurament hi hagi algun altre exemplar, però no el que vaig tenir entre les mans); em va arribar després de passar per diferents lectors, llavors ja tenia les pàgines esgrogueïdes, però estava ben cuidat. Un llibre viatger, amb el cul inquiet, gairebé com si les seves pàgines volguessin arrencar el vol, tal i com el seu contingut proposava. L’exemplar que em va arribar provenia d’Argentina, on algú li havia regalat a la Marta (una bona amiga, una professora de ioga magnífica), i aquesta me’l regalava a mi, amb una sola condició, que el regalés a qui fos, si creia que ja no el necessitava. Així ho vaig fer; a hores d’ara no sé qui el deu tenir; jo el vaig entregar al meu germà. Abans de fer-ho, però, em vaig assegurar de gravar en tinta la saviesa de Natalie. Guardo les millors frases en una llibreta: manteniu la mà en moviment, no esborreu, no us preocupeu per l’ortografia, la puntuació i la gramàtica, perdeu el control, no penseu, no us deixeu enganyar per la lògica, apunteu a la jugular; si en escriure, surt quelcom que us fa por o us fa sentir vulnerables, capbusseu-vos-hi. I el millor de tot, la frase que no em va caldre escriure, que la porto tan endins que ja me la sento com a pròpia i que procuro transmetre a qui desitja, necessita, viu, l’escriptura: soc lliure per escriure les pitjors porqueries del món.

Així és, sense exigències, sense un “vull agradar a tothom”, o un “crearé la perfecció, no hi faltarà ni una coma”. No hem vingut a escriure bestsellers, que si ho feu, enhorabona, però no hem vingut a això. Si l’experiència m’ha ensenyat quelcom, és que escriure pensant en què agradarà més a tots els lectors, és un error, és posar pedres al camí, crear-nos una necessitat fictícia que en comptes d’ajudar-nos ens allunya de qui som, del que portem dins, de les emocions a flor de pell, dels detalls dels sentits, de l’essència.

Viviu. L’Escriptura és vivencial, deixeu-vos embriagar per ella!

Les alumnes em miren i jo no sé què pensen; potser hi ha dubtes, és normal que hi hagi dubtes. He tingut moments de bloquejos en què he hagut d’arrencar les paraules com calçots massa enterrats, però llavors surten partits, ja costa més cuinar-los. He passat dies, setmanes, i alguna vegada fins i tot mesos, exigint-me la perfecció. Existeix la perfecció? No, ja us ho ben asseguro. Una mateixa pintura pot ser una obra d’art per alguns, un quadre mediocre per altres o una aberració per segons qui i, segurament, tots tinguin raó. El mateix passa amb l’escriptura. Què fem doncs? Rendiu-vos a la pàgina en blanc, a les lletres, a les vostres entranyes, al vostre cor o al dit petit del meu esquerre. D’allí on vingui allò que relateu, benvingut serà. La qüestió és que ho sentiu de ben endins, que us mogui, que vibreu amb l’escrit. I no mireu i remireu les frases que acabeu d’escriure, això deixeu-ho pel final o per un altre dia, el revisor hi ha de ser, però encara no, no durant el procés creatiu. Rieu, ploreu, xiscleu, abraceu-vos, estimeu, cagueu-vos en tot i sigueu agraïts. És un joc; jugueu doncs. Sigueu feliços.

Amb un bolígraf a la mà i la pàgina en blanc esperant-los, cada alumne somriu. Això sí, això és la perfecció.