Parlo d’escriptura i ho faig amb imatges. L’emoció és tan gran que no puc expressar-me d’altra manera que en el moment en què vaig rebre el premi, el divendres 18 de setembre, al Castell de Concabella: Em sento agraïda de què una obra meva rebi un premi literari, i em sento enormement feliç de què aquest premi sigui el 7 lletres, el de casa, un referent literari.
I és que ja no és només la publicació, el premi econòmic que suposa o el gran reconeixement que implica, és compartir un somni amb tantes persones que em donen suport i estima a cada passa que faig.
Avui les imatges parlen i, ja que l’aforament era limitat, almenys, amb aquest vídeo creat a partir de les imatges filmades per en Guillermo de Santisteban Gutiérrez, sento que comparteixo el moment amb vosaltres.
Per aquesta diada et presento “L’essència en tres versos”.
La matinada del vint-i-cinc de desembre del 2018 em va despertar una idea; una idea tan simple que em demanava ser escrita en tant sols tres versos. Encara amb lleganyes als ulls, vaig agafar la llibreta que sempre descansa a terra, vora el llit; amb un bolígraf sense tap vaig ratllar el que m’havia tret del son. Ja tenia el primer haiku. I si n’escrivia un cada dia durant tot un any? I si els penjava a les xarxes? Només per jugar.
Els haikus d’aquest llibre sorgeixen d’un joc, però sobretot d’un any de canvis i creixement, d’una lluita que esdevé amor, un conflicte amb el món, la natura, la dona, el sentit de la vida, conflictes artificials que només necessiten tornar a l’origen per recordar que som terra i som ales, que formem part d’aquest planeta, que ser dona és meravella, que no podem estar soles perquè formem part d’un tot molt més gran, que som joc, som flors, delicades i fortes, una dansa que flueix gràcies als milions de notes, d’instants que capturem pel camí, que ballem.
Aquest llibre no és un aplec atzarós, sinó un treball a consciència per transmetre la història que explica el conjunt dels haikus. Llegeix-lo sense presses, atura’t quan et calgui, degusta cada mot, cada vers, i respira abans de llegir el següent.
He esborrat de l’agenda tot allò que m’havien anul·lat, feia mal veure-ho. Ara tinc els fulls en blanc.
Aquests dies poden arribar a treure
el millor o el pitjor de cada una de nosaltres. Les xarxes es col·lapsen amb imatges
i àudios de tota mena: gent que acapara queviures de forma histèrica, baralles
per un paquet d’arròs, àvies que es queden amb la cistella buida, insensibles
que abandonen els seus gossos tot creient que aquests poden ser portadors del
virus, missatges discriminatoris cap a la comunitat xinesa, etc. però per
damunt de tota aquesta misèria, el que abunda més i hem de reforçar, són les
iniciatives ciutadanes d’arreu del país, de pobles, ciutats, barris i carrers,
on les persones surten a les seves finestres, canten, s’envien missatges de
suport o una senzilla salutació, des de casa seva comparteixen poesies, teatre,
concerts, classes de ioga o de ball, acudits per alegrar el moment i encara més
important, missatges de gratitud cap a tots aquells professionals que, tot i el
risc, segueixen treballant de valent.
No, és clar que no és bo tenir un virus que intenta conquerir-nos a tots. Ja fa segles que estem cansades de les corones, i aquesta no n’és una excepció. Això sí, ho sabem totes i ho hem de reconèixer: el planeta necessita aquest respir, nosaltres necessitem aquest respir. La Terra l’està aprofitant, els nivells de contaminació han baixat de forma considerable; aquest virus petit, petit, que corre i s’escola per tots racons, també ha aconseguit que per fi ens aturem. Hem de quedar-nos a casa per aturar el virus, i també hem de quedar-nos a casa perquè la nostra verdadera llar, la nostra Terra, pugui seguir respirant.
I
tu, respires?
Les
queixes, l’estrès, el consumir perquè sí… tot això, aquest dies, ja ho pots
anar oblidant.
M’he
quedat sense feina i sense sou. Com a tu, em preocupa l’economia i el com
remuntar. Però és una preocupació ínfima, més diminuta que el mateix virus, si
la comparo amb els beneficis que pot tenir l’aturada, a nivell mundial i a nivell
personal. Queda’t a casa per aturar el virus i protegir a la població de risc,
queda’t a casa perquè el planeta respiri, i ja que t’obliguen a aturar-te, atura’t
de debò, queda’t a casa per respirar i
agraeix als que estan fora a primera línia, perquè tu et puguis quedar a casa. Agraeix
també a tothom que treballa confinat, amb fills que demanen l’atenció, amb
horaris reinventats i ho fan tant bé com poden.
Aquests dies escric i
llegeixo més que mai, medito més que mai, ballo més que mai, parlo per telèfon amb
família i amics més que mai. Viatjo sense moure’m de casa i no trobo a faltar
agafar el cotxe. Que descansi el cotxe. Trobem a faltar les abraçades i els
petons, genial! Així quan ens tornem a veure potser no pensarem en respondre
correus o el whatsapp. Cansem-nos de les pantalles, tanca el mòbil ara mateix
si vols, no cal que segueixis llegint si ja et ressona què fer amb el temps que
t’han regalat.
Balla, medita, respira! I
fes-ho sense pensar gaire, només sentint la llum que ja portes dins. Envia
aquesta llum a totes les persones que ho necessiten en aquest moments, que no
són poques. Quan s’acabi aquesta etapa inesborrable de la nostra història, que
sigui per començar-ne una on les iniciatives ciutadanes, les salutacions als
veïns, els gests de suport i d’agraïment, la cultura, les abraçades i els petons
siguin la prioritat.
Vam trobar respostes a preguntes
que no ens havíem fet
Ara mateix em trobo davant l’ordinador; la pàgina en
blanc que em demana ser escrita i ho demana amb exigència. Encara no ha sortit
el sol i el món té més pressa que les meves lleganyes. Calma em dic, calma que
ningú t’apunta amb un canó si no escrius ràpid i bé i sola. Quan va ser l’últim
dia que vaig escriure sense rellotge? Tampoc fa tant, i tampoc m’importava si
ho feia bé i, per descomptat, no estava sola.
Em dic a mi mateixa que recordi totes les sensacions que vam viure fa uns dies, a Conesa, durant el residencial d’escriptura viva. Trobo les paraules: calidesa, compartir, trobar, sentir. Però on són les imatges?
Paper en blanc, com el geni de la
làmpada màgica, mostra’m el que et pregunto. Recorda’m d’on sorgia l’escalfor, per
què compartíem, què cercàvem i sobretot com sentíem. Recorda’m que soc fruit de
tota una vida, d’un moment present, molts de passats i els que m’esperen;
recorda’m que la imatge de l’escriptor solitari bevent whisky i cagant-se amb
el món no em pertany. És que no m’agrada el whisky, soc més de rom amb cola, a
lo pirata.
Paper! Ara ja et renyo: què fas? Parles de pirates alcohòlics que escriuen a lo punk i no et centres en el que t’he demanat: les imatges. Sí home, vora la llar de foc, amb la guitarra. I els poemes i la prosa, tot un recital. Que sí, els riures. També de dia, és clar. No t’oblidis dels passejos entre la boira. I escriu sobre els veïns estranyats, en veure a una colla d’espies voltant pel poble amb una llibreta a la mà. És important que transmetis amb més de cinc sentits, perquè els vam notar tots. Ja m’arriba el flaire que duia el silenci cada nit, i el tacte suau dels jocs que vam inventar, el gust de mel que tenien els escrits i el ritme hipnòtic de les abraçades. Ah, veus, això ja està millor, paper, gràcies.
Deixo de clicar el teclat per un instant i encenc el calefactor; el despatx s’havia quedat fred. La remor de l’aparell és l’únic que se sent. Emmarcat per la finestra, el sol ja va sortint. M’he fregat les lleganyes i no he mirat quina hora és. Torno a escriure i descric l’instant breu però necessari en què he deixat de clicar, fins que ho torno a fer. El paper em parla, les paraules que hi llenço són el meu mirall; reflecteixen l’aquí i l’ara, i també l’època en què he nascut, la meva família, el clima, el que tinc anotat a l’agenda i el que un dia serà més que un anhel.
La nostra veu és filla dels fets, accidents, somnis, gent, emocions, esperances i esgarrifances amb què ens topem, és un trencaclosques, una visió única del món i és també una veu filla dels grups a què pertanyem: dona, catalana, de trenta-tres anys, educadora social, escriptora, feminista, que juga a jocs d’estratègia, que canta el bingo, passeja amb dos mastins, té una neboda i un nebot, no té fills, no vol tenir fills, estima al seu home, i a la seva família, i apaga focs i n’encén d’altres, i un llarg etcètera. La mirada es fa veu i de la veu en sorgeixen els mots que es transformen en escrits, escrits que ens parlen com un mirall.
Ja sento les imatges que demanava,
les he escrit en algun lloc d’aquest paper, les duc gravades en algun racó de
la meva pell, ja formen part de la meva i nostra essència.
Ara em beuré un te, que no un rom, i passaré a net el programa de la nova parada: Diàleg amb el temps. Un nou mirall sense rellotge.
He entrevistat a moltes persones: joves, velles, que xerraven pels descosits, que parlaven amb els silencis, que amb un gest o amb una mirada ho deien tot. No sóc periodista ni detectiu; de fet, no sabria etiquetar-me amb una sola paraula, és més un acte, una forma de comprendre, connectar amb la persona del costat i trobar allò que ens uneix, que habitualment és, ara us sorprendreu, que som persones. Quan escolto no estic sola, doncs, m’acompanya qui transmet, qui s’entrega; un regal.
La primera vegada que vaig ser conscient que la veu dels altres m’enamorava,fou quan tenia disset anys i feia el treball de recerca sobre la repressió a Catalunya durant la postguerra. Vaig entrevistar a dotze avis i àvies, obrers i pagesos en la seva majoria. Foren entrevistes d’entre vint minuts i dues hores i mitja. Avui, recupero el treball i em segueixo fascinant d’aquells testimonis, també m’esgarrifo de la vigència que tenen algunes de les seves frases.
La gran descoberta fou que la dita “de la meva vida se’n
podria escriure un llibre” és real, gens exagerada. Si trobes la manera de transmetre-ho,
totes les vides són dignes de ser llegides.
Rendir-se a la pàgina en blanc, a les lletres, al joc.
Dos quarts de set de la tarda del dilluns vint-i-tres de setembre del dos mil dinou; en uns minuts començaré la primera classe d’escriptura creativa d’aquest curs, a Valls; en uns instants estaré demanant als alumnes que siguin feliços.
Fem volar la imaginació
Els ho diré manllevant les paraules que Natalie Goldberg escriu a Writing down the bones (o El gozo de escribir, en la seva traducció castellana). El llibre de Natalie és dels pocs que he llegit i no guardo en un prestatge, ni de casa, ni d’una biblioteca propera (segurament hi hagi algun altre exemplar, però no el que vaig tenir entre les mans); em va arribar després de passar per diferents lectors, llavors ja tenia les pàgines esgrogueïdes, però estava ben cuidat. Un llibre viatger, amb el cul inquiet, gairebé com si les seves pàgines volguessin arrencar el vol, tal i com el seu contingut proposava. L’exemplar que em va arribar provenia d’Argentina, on algú li havia regalat a la Marta (una bona amiga, una professora de ioga magnífica), i aquesta me’l regalava a mi, amb una sola condició, que el regalés a qui fos, si creia que ja no el necessitava. Així ho vaig fer; a hores d’ara no sé qui el deu tenir; jo el vaig entregar al meu germà. Abans de fer-ho, però, em vaig assegurar de gravar en tinta la saviesa de Natalie. Guardo les millors frases en una llibreta:
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these cookies, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are as essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may have an effect on your browsing experience.
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these cookies, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are as essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may have an effect on your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
